Carles Hac Mor (Carles Hernández i Mor, Lleida 1940) és un escriptor català. Ha conreat gèneres d'invenció personal, com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí. Del 1973 al 1975 practicà l'art conceptual amb el Grup de Treball. Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d'art i poesia "Tecstual", "Ampit" i "L'avioneta", i n'impulsà d'altres. Ha col·laborat en realitzacions cinematogràfiques i en nombroses revistes, com també als diaris El País i Diari de Barcelona. Ha obtingut el Premi Espais a la Crítica d'Art 1988 i el Premi Joan Fuster d'assaig de 1998, ha escrit centenars de textos per a catàlegs d'exposicions i practica l'acció artística.

Obres

Poesia
Tu'm és no'ms (1977)
Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells)
Agoc (1981)
De tranuita (1983)
Un pedrís de mil estones (1992)
S'ha rebentat l'hospici (1992)
La mà a l'ombra (1990),
El desvari de la raó (1995)
Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamps (amb Ester Xargay, 1997)
M'he menjat una cama (2004)

[ Assaig
Ut poesis pictura (1988),
La comèdia d'un incest (1989)
Despintura del Jo (1998), Premi Joan Fuster d'assaig
Enderroc i reconstrucció (2007)

Altres
La fi del món (1994), novel·la
Llevant, pluja al davant (1990), drama
Càpsula poca-solta (1998), guió televisiu
http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Hac_Mor


CARLES HAC MOR, ESCRIPTOR


ESTER XARGAY
Poeta, Barcelaona.





En Carles Hac Mor es defineix sempre com a escriptor i no pas com a poeta. Tanmateix, quan no escriu poesia, ho fa com a poeta. Posem per cas, els seus textos sobre pràctiques artístiques, que són moltíssims, no es poden classificar de textos de crític d'art, sinó de poeta o practicant d'una escriptura poètica. Sempre ha defugit l'etiqueta de crític d'art. De fet, defuig totes les etiquetes. El seu lema principal consisteix en "Es tracta de no consolidar res, i ni això: es tracta de no-res".

Aquesta voluntat de no encasellar-se i de no ser encasellat, l'ha anat portant a un molt personal nihilisme anarquitzant. La seva poètica parteix del convenciment que no hi ha res a dir, que voler dir coses o pensar-se que hom pot dir coses és un moralisme que no s'adiu amb l'ètica, al capdavall política, necessària per poder escriure al marge de convencions putrefactes. L'escriptor, el poeta no és cap funcionari de cap veritat, ni cap capellà que oficiï misteris.

Per en Carles Hac Mor, el llenguatge crea llenguatge, és el llenguatge el que diu coses. Ell assegura, paradoxalment, que "quan no volem dir res és quan diem més coses". Hi ha tota una actitud al darrere d'aquesta afirmació paradoxal.

El conreu de la paradoxa i de tota mena de contradiccions són a la base de la seva escriptura, de la seva poesia. Aquesta, d'altra banda, rebutja la metàfora, és una escriptura sense metàfores, amb el benentès que el llenguatge, per essència, sempre és metafòric.

Un tal nihilisme -que, empeltat de vitalisme i d'humor, no té res a veure amb cap pessimisme- té moltes arrels en el món de les avantguardes. Això no obstant, ell no vol ser titllat ni d'avantguardista ni d'experimental. Considera el seguit de les avantguardes com una part -important, però només una part- de la tradició cultural.

Pel que fa a aquesta tradició, hi veu tant un suport com un perill. Fet i fet, pensa que cadascú s'ha d'anar forjant la seva pròpia tradició.

Tot plegat, tot el que he dit fins aquí, fa que sovint se li retregui, a en Carles Hac Mor que no s'entén allò que escriu. Ell pensa, però, que la intel.ligibilitat és un aspecte secundari, i que voler ser intel.ligible equival a voler dir coses. El mal rau en voler. Com a John Cage, li interessa la no-intenció.

Ara bé, la seva poesia només pot semblar difícil o inintel.ligible per qui hi busqui més del que hi ha en la materialitat del poema, en la mera concatenació de mots que configura el poema. Es tracta, doncs, d'una escriptura materialista. És una poesia de l'experiència intrínseca del llenguatge.

Darrerament s'ha lliurat a alts estudis de mètrica, la qual cosa no l'ha fet caure pas en la seducció de la mètrica, del ritme, de la rima i de la tradició versificadora.

Cal aclarir -perquè hi ha hagut malentesos- que la seva poètica mira d'esquivar qualsevol dogmatisme i que ell no ha anat mai en contra de cap mena de poesia. Per exemple, els seus articles contra Francesc Parcerissas, en una època determinada, no ho eren en absolut contra la poesia d'aquest o contra la poesia de l'experiència, sinó contra l'actitud dogmàtica de les crítiques que Parcerissas feia al diari El País tot pontificant sobre la base de deixar malament els llibres d'altri, sobretot d'autors joves.

En conseqüència, si la poesia i la teoria de Carles Hac Mor resulten combatives, ho són per afirmació de si mateixes i no pas per l'atac a d'altres discursos.

Per acabar, el seu és el discurs de la paraparèmia, que és un enunciat i prou, un enunciat utòpic, com ho fou Dadà, el teatre de la crueltat d'Antonin Artaud, la patafísica d'Alfred Jarry, l'escriptura automàtica dels surrealistes, l'espontaneisme conceptual de Fluxus, l'escriptura sense llançadora de Vicenç Altaió o l'escriptura horitzontal de Gilles Deleuze.

La de Carles Hac Mor és una escriptura que es reescriu d'acord amb les normes i els conceptes que ella mateixa va creant a fi de poder-los destruir, i així anar negant fins i tot el propi pensament.

Com és natural, hi ha una certa evolució, difícil de definir, en l'obra de Carles Hac Mor. Fins i tot potser hi podríem distingir dues etapes no gaire diferenciades, però. La primera seria la dels llibres "Si la lluna és un gorg...", "Tu'm és no'ms", "Agoc" i "De tranuita", i la segona començaria amb "S'ha rebentat l'hospici", un llibre, editat per "Cafè Central" on reunia gran part de la poesia dispersa fins aleshores en revistes i publicacions diverses. Després de "S'ha rebentat l'hospici", han vingut els llibres "Òrsides i fems", que és un poema de més de mil tres-cents versos, publicat també per "Cafè Central", les proses poètiques d'"Un pedrís de mil estones" (que vam escriure a quatre mans) una novel.la, "La fi del món", en certa manera més propera a la poesia que no a la novel.la, un altre llibre de poemes "El desvari de la raó" (publicat, com la novel.la, a "Empúries"), diverses plaquettes, alguna de les quals també a "Cafè Central", i l'última de les quals és un quadern de "La cel.lula", "Mot a mot (balada paraparèmica)".

I té una altra vegada, en Carles Hac Mor, molts poemes escampats en revistes i publicacions molt diverses i quatre llibres de poemes inèdits.

http://www.cornermag.org/corner01/page01.htm


Carles Hac Mor
Carles Hac Mor es un poeta, con camisa roja, que se ha propuesto reclamar para el arte su condición de enigma irresoluble, su condición autárquica y su dignidad. C.H.M quiere reivindicar la insumisión y el caos como la única manera fiable de aproximarse al arte . Según él mismo escribe: su principal objetivo son los "criticarros interpretadores que después de liarse y liarnos con clasificaciones y concomitancias sensatas, siempre mal demostradas, concluyen que tal obra o tal otra, dicen tal cosa o quieren decir tal otra" .


Al leer esto, ninguno de nosotros queda redimido, todos nos sentimos aludidos ante tamaña acusación, ningún exégeta, ni el más honrado hermeneuta queda a salvo de su ira contrainterpretadora. Para los iconoclastas del sentido, para los contrainterpretadores del arte, este libro de Carles Hac Mor, es un auténtico manifiesto, un pozo de sabiduría insumisa. Una ocasión única para fortalecer la desidentidad positiva y aniquilar el ego racionalizador en beneficio de un caos positivo. Ya he glosado parte de su sabiduría crítica en el Post. sobre Jubany que antecede a este.


No hay duda que Enderroc i Construcció (Derribo y Construcción) es un libro imprescindible , un ensayo fundamental para situarse en el núcleo del arte contemporáneo, pero haciendo honor al titulo del blog, he encontrado una fuente de rareza, de perplejidad que no quiero dejar de señalar . Este monumento literario contra la interpretación se ha publicado por Arola Editors. Esta editorial no deja de progresar desde su fundación en 1998, y aunque tiene varias líneas de edición, se ha dedicado a publicar los textos herméticos más importantes de la tradición occidental. El mensaje reencontrado o el reloj de la noche y del día de Dios de Louis Cattiaux, Hermes Trismegisto, El origen de la alquimia, Un comentario sobre el Atalanta Fugiens, Hermes y la Tabula Esmeraldiana ,la Belleza secreta o El buscador de orden del propio fundador de la editorial :Raimon Arola, son algunos de los temas que se pueden encontrar en el índice de esta editorial. Todos estos títulos son anuncios, casi exhortaciones a la búsqueda del misterio ontológico que se encuentra detrás de todas las cosas, de toda la existencia. Sin una buena capacidad interpretadora no se puede acceder a esos textos, se necesitan unas alforjas llenas de buena fe, de confianza absoluta en la exégesis hermenéutica basada siempre en el amor. Sin fe, ni amor nunca aparece el significado simbólico.


Las preguntas surgen en racimos: ¿Cómo este alegato contrainterpretador del arte se ha publicado en una editorial fundada sobre los mismos cimientos de la capacidad por interpretar que tiene el ser humano? ¿Cabe pues ubicar al pensamiento de Carles Hac Mor, como un libro de revelaciones, junto a los de Louis Cattiaux o a los de Raimon Arola? Si la respuesta es sí, entonces dispongámonos, con las herramientas adecuadas a atravesar el cristal sin romperlo, dispongámonos a operar con los útiles de la interpretación y el sentido para actuar sobre el libro revelado de Carles Hac Mor como si fuera una Biblia, y entonces ,solo a través de la amorosa interpretación y la actitud adecuada, y la fe, podremos interpretar la contrainterpretación de sus textos y accederemos a la esencia del sentido, al núcleo del ser y del no ser que su pensamiento esconde.



Si la respuesta es no, la controversia está servida porque el lobo habrá entrado en el redil de los corderos, y entonces su alegato contrainterpretador dejará mudos para siempre a los grandes autores herméticos, su sentido quedará definitivamente cerrado para todo el mundo. Solo escucharemos palabras, sonidos que no comprenderemos pero que nos producirán profunda reverencia al oír su pronunciación en el aire. Y entonces se repetirá el argumento con el que iniciaba esta extraña reflexión: Carles Hac Mor es un poeta, con camisa roja ,que se ha propuesto reclamar para el arte su condición de enigma irresoluble, su condición autárquica y su dignidad. C.H.M quiere reivindicar la insumisión y el caos como la única manera fiable de aproximarse al arte
http://www.todo-es-muy-raro.balearweb.net/post/45775

Carles Hac Mor (Lleida, 1940)
Carles Hac Mor ha bastit una extensa obra narrativa, poètica i d'assaig. Psicoanàlisi, estructuralisme, deconstruccionisme, marxisme i anarquisme són eixos ideològics en la seva poètica.



Del 1973 al 1975 formà part del 'Grup de Treball', col·lectiu d'avantguarda conceptual al qual també van pertànyer Francesc Torres, Carles Santos, Antoni Muntadas i Pere Portabella entre d'altres. Tu´m és no m´s, Desig/enuig, Escalaborns (1977) és el seu primer llibre publicat.



Vers lliure, experimentació sonora, ironia i textualisme fan de la seva obra una de les més originals i radicals en el context de la poesia catalana contemporània. S’ha rebentat l'hospici (1992) i El desvari de la raó (1995) són dos poemaris emblemàtics de l'autor entre la dotzena llarga de títols de poesia publicats.

http://www.bcn.cat/cultura/barcelonapoesia1/poeta5f7d.html?idioma2=CA&letra=h